Que estem vivint un moment nou, incòmode i ple d’incerteses és una obvietat a la qual no cal dedicar-hi massa línies ara mateix. Tots i totes ens hem vist forçats a adaptar-nos a aquesta nova normalitat que ens ha arribat i ha trasbalsat maneres de fer, de viure i conviure que teníem molt arrelades com a individus i com a societat.
Pot ser interessant parar-nos a pensar en tres aspectes a l’hora d’abordar aquesta nova normalitat en els nostres centres d’educació en el lleure. Permeteu-me recordar que aquests han estat, són i seran sempre uns espais educatius privilegiats per molts motius, però ens convé recordar-ne tres: un és que els educadors i educadores, monitors i monitores, portem a terme la nostra tasca des del voluntariat i, per tant, la motivació vers el projecte és purament el projecte en si mateix; el segon és que els infants trien les nostres activitats en el seu temps de lleure, des de la llibertat i davant d’altres múltiples ofertes, i el tercer és que les famílies confien en nosaltres per a complementar l’educació dels seus infants. Aquests tres aspectes converteixen el nostre projecte en un escenari màgic.
L’educació emocional ha d’anar encarada, ara i sempre, a mantenir la unitat i la cohesió d’aquestes tres potes que donen sentit a la tasca educativa que portem a terme. Com a equip de monitors i monitores, ens hem de cuidar, com sempre, des dels afectes més sincers, compartint allò que ens neguiteja i entenent allò que neguiteja l’altre. Els que som d’esplai i cau sabem que per a fer un cim hi ha qui necessita més temps i hi ha qui en necessita menys. Doncs, davant de situacions de canvi que requereixen una readaptació, passa el mateix. Acompanyem-nos en els terminis que vagi necessitant cadascú per anar comprenent, acceptant i encarant les noves situacions que vagin venint.
Per tal d’acompanyar els infants i joves és important que observem i escoltem molt. Una escolta activa i una presència constant ens permetran anar detectant allò que es vagi necessitant en cada moment. Cal que generem espais i moments de confiança i comoditat perquè puguin expressar-se sense por. Les coses succeeixen si els deixem temps i espai perquè esdevinguin.
A més, recordem que distància física no vol dir distància social: les mascaretes només ens tapen el nas i la boca, donem-nos temps per anar construint nous llenguatges corporals. Amb els ulls podem comunicar moltíssim, també amb el to de veu, amb les mans… Estem aprenent nous llenguatges i els estem aprenent tots i totes juntes.
Finalment, recordem que aquesta nova normalitat és tan sols una part de les nostres vides. Vetllar per la seguretat és bàsic, imprescindible i irrenunciable, però no oblidem que les necessitats educatives dels infants segueixen sent les que eren abans d’aquesta situació. No ens obsessionem amb la novetat i seguim treballant en l’educació integral per tal de seguir creixent comunitàriament en els nostres agrupaments i centres d’esplai.
