CRÍTIC explora quatre àmbits on es reprodueixen els rols de gènere en els més menuts: la roba, les joguines, la indústria audiovisual i l’educació.

Nenes, guapes i amables; nens, intel·ligents i aventurers. Un conegut experiment de la sèrie documental britànica ‘A child’s world’ mostrava, fa més de 15 anys, com els adults tracten de manera diferent una criatura de pocs mesos de vida segons si es pensen que és un nen o una nena. Al vídeo s’hi veu com, quan el nadó va vestit de rosa —de manera que els adults interpreten que és una nena—, l’agafen amb fragilitat, l’acotxen i n’admiren la bellesa. Quan el mateix nadó va vestit de blau i els adults es pensen que és un nen, el fan moure o n’admiren la força.

Mare, per què al passadís de la roba per a nenes no hi ha cap pijama del Batman?”. La Jana té 8 anys i és fan dels personatges de DC i de Marvel; però, si vol vestir-se amb els seus superherois preferits, els ha d’anar a buscar a la zona dels nens. Si fóssim al Regne Unit, en uns grans magatzems de la cadena John Lewis, que al setembre va anunciar que eliminava les distincions de gènere en la roba infantil, no hi hauria aquest problema. Però som a Catalunya, en una botiga d’H&M. I, de moment, les grans marques presents a casa nostra no s’han sumat a la decisió de l’empresa britànica —els tercers grans magatzems que més venen a Europa, darrere d’El Corte Inglés i de Marks & Spencer—, tot i algunes polèmiques. Com la que, l’any 2015, va incendiar les xarxes socials i va obligar Zara a retirar uns ‘bodies’ per a nadó en què en la versió de nena hi havia escrit “Pretty and perfect” (‘guapa i perfecta’), i en la de nen, “Cool and clever” (‘guai i intel·ligent’).

“Si entres a una escola qualsevol i mires les motxilles, els gots, els ‘tuppers’, les samarretes o les sabates de cada infant, en molts casos pots saber si són nens o si són nenes sense ni tan sols veure’ls la cara. Els objectes d’ells tenen missatges i il·lustracions relacionades amb el motor, la força, els monstres, l’acció… Els d’elles, amb l’amor, la positivitat, l’estima i la cura dels altres, la bellesa…”, explica Cristina Vila, sociòloga i consultora en igualtat i coeducació. “La Jana de petita tenia cotxes a casa i no en feia ni cas; sempre volia jugar amb nines. El meu nebot tenia el mateix ventall, però es delia pels cotxes”, explica Mariona Carbó, la seva mare.

Molts infants mostren des de petits gustos, inclinacions i habilitats diferents segons el gènere amb què s’identifiquen. Dirimir si aquestes diferències entre nens i nenes són degudes a l’herència genètica o bé a l’entorn, l’educació rebuda i la socialització és temptador però infructuós. La ciència ja fa temps que ha superat el debat sobre si el comportament humà és innat o adquirit —el famós ‘nature or nurture’, en anglès. La raó és que la natura i la criança estan tan imbricades que és molt complicat establir una frontera entre què és degut a una cosa o a una altra. La identificació d’un infant amb un gènere o un altre comença en la primera infància i és un procés molt complex i no tan binari com sovint es pensa, explica Gerard Coll-Planas, director del Centre d’Estudis Interdisciplinaris de Gènere de la Universitat de Vic: “Ningú no és 100% normatiu, tampoc els adults, encara que no ho diguem o no reconeguem els nostres desitjos”.

Moltes noies adolescents es preocupen només de les necessitats de la parella en les relacions sexuals.

El que compta, apunta Vila, és oferir models diversos i ser conscient de quins estereotips estan associats a aquests rols. “Una nena està jugant amb una nina i s’hi relaciona prioritzant les necessitats de l’altre i no les seves (si s’ha fet caca, si té gana, si té son…). És quelcom que se’ls insereix dins des de ben petites.” Aquest ocupar-se dels altres abans que d’una mateixa acaba reproduint-se més endavant en diversos aspectes de la vida: fent tallers als instituts, la sociòloga detecta com moltes noies adolescents es preocupen només de les necessitats de la parella en les relacions sexuals, sense atendre les pròpies.

L’estudi ‘Gender stereotypes about intellectual ability emerge early and influence children’s interests’, dels psicòlegs Lin Bian, Sarah-Jane Leslie i Andrei Cimpian, publicat al mes de gener de l’any passat a la revista ‘Science’, explica com els infants ja comparteixen els estereotips de gènere presents a la societat i aquests influencien els seus interessos. A partir dels 6 anys, els nens troben que altres nens o homes són brillants intel·lectualment, en major mesura que no pas les nenes ho pensen d’altres nenes o dones. En canvi, elles associen l’amabilitat a altres persones del seu gènere en major mesura
que ells. I no solament això: moltes nenes, a partir d’aquesta edat, comencen a autodescartar-se per a les activitats destinades a infants “molt intel·ligents”. L’estudi, signat per investigadors de diverses universitats dels Estats Units, explica com els missatges culturals que nens i nenes reben sobre les presumptes habilitats cognitives d’homes i dones els afecten durant el seu desenvolupament i, en el futur, els acaben influenciant a l’hora de triar la carrera professional.

Quan es fan grans, aquesta tendència no fa més que accentuar-se. En les titulacions universitàries d’informàtica, per exemple, de cada deu alumnes, només una és una noia. L’estudi de la investigadora Milagros Sainz ‘Sexismo académico: retos de la persistencia de roles y estereotipos de género en la elección de estudios superiores. Papel de las familias y del profesorado’ (2017), publicat per la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) amb estudiants de secundària, va concloure que les noies tendeixen a infravalorar la seva competència en matèries habitualment vinculades als homes, encara que tinguin millors qualificacions que els nois. En canvi, els nois sobrevaloren les seves competències encara que tinguin notes més baixes que elles.

La metàfora del balcó

“Les joguines sempre han servit perquè els infants aprenguin a través del joc i posin en pràctica rols futurs; són models de referència”, explica Vila, que ha estudiat el fons del Museu del Joguet de Figueres amb perspectiva de gènere. Més enllà del blau i del rosa que inunden els catàlegs sexistes, la seva feina ha posat en relleu una altra dimensió dels jocs infantils: l’ocupació de l’espai.

Les activitats que han estat històricament pròpies dels nens ocupen molt d’espai públic; en canvi, les joguines de les nenes estan vinculades a la vida familiar i privada

Les activitats que han estat històricament pròpies dels nens ocupen molt d’espai públic: el transport, les aventures, els castells, la guerra… En canvi, les joguines de les nenes estan vinculades a la vida familiar i privada (la caseta de nines, els instruments de bellesa) i ocupen un espai minúscul, invisible i sense valor, segons Vila. El mateix fenomen es repeteix al pati de l’escola, on el futbol aparta als racons les activitats més tranquil·les, tot i que molts centres ja treballen per canviar-ho. I més enllà: “L’espai físic d’un món i de l’altre és el mateix que s’hi destina als informatius: les guerres, el futbol, etc., ocupen molt més temps que no pas les cures”, apunta la sociòloga.

Tot plegat es nota també en els referents històrics que omplen els museus i donen nom als carrers. Ells tenen rols actius: són governants, soldats o reis. Elles són passives o secundàries: princeses, majordomes… L’estudi de l’educadora i investigadora Cécile Barbeito ‘Observatori de llibres de text. Anàlisi de la didàctica de les ciències socials des d’una perspectiva de pau’ (2017), publicat per l’Institut Català Internacional per la Pau, va detectar que un 93% dels personatges que apareixen als llibres de text de tercer d’ESO amb nom i cognoms són homes. Entre les dones que hi apareixen, un 35% no hi consta pel seu propi paper, sinó com a muller, filla o fins i tot amant de reis, escriptors o altres.

Vila ho sintetitza amb l’exemple del balcó: als relats històrics, als contes populars o a les pel·lícules, ells hi surten per fer discursos o anunciar quelcom. Elles —de Rapunzel a Julieta— ho fan per esperar l’amor. És justament el que John Berger va explicar dient que “els homes actuen i les dones apareixen”. I això, segons el crític d’art, escriptor i pintor, no solament condiciona les relacions entre homes i dones, sinó també les de les dones amb elles mateixes: “La dona porta dins d’ella mateixa un supervisor que és masculí: la supervisada és femenina. D’aquesta manera es converteix a si mateixa en un objecte i particularment en un objecte visual: en una visió”.

La indústria audiovisual ha captat que la societat demana un canvi i el mercat s’ha llançat a aprofitar-ho

Els dibuixos animats, els videojocs i les pel·lícules infantils en general no s’allunyen d’aquest esquema, tot i que hi comença a haver excepcions. A banda de produccions minoritàries que fa temps que qüestionen els estereotips, darrerament la indústria audiovisual ha captat que la societat demana un canvi i el mercat s’ha llançat a aprofitar-ho. Un exemple és l’últim anunci de les famoses galetes Príncipe: “Princesa, jo et salvaré!”, diu un nen. “No fa falta, príncep, ja me n’encarrego jo”, respon la nena.

Com influeix tot plegat en els infants? La gratificació emocional que provoquen aquests relats i missatges és una de les hipòtesis que apunten Marta Selva i
Anna Solà, directores de la cooperativa Drac Màgic, que fa més de 40 anys que es dedica a l’estudi i la divulgació de la cultura audiovisual: “Evidentment, el personatge masculí tendeix a ser el protagonista, de manera que els congèneres s’hi identifiquen fàcilment, però també ho fan les nenes, que hi veuen el model d’èxit”. Aquesta identificació “es produeix bàsicament per com està construïda la narració, que fa que una situació de conflicte resolta violentament tingui com a final la victòria d’un i, per tant, la gratificació emocional respecte al que has viscut per transferència”. Si l’heroi guanya, tu guanyes. I aquí és on hi ha la gran operació de complicitat que s’acaba establint en els rols de gènere. I qui vol posar-se al lloc del perdedor? Ningú. “No n’hi ha prou a canviar rols i fer que la noia sigui l’heroïna; el que s’ha de posar en dubte també són les inèrcies narratives que porten a una gran simplicitat conceptual i a reflectir poca diversitat. Les pel·lícules sempre han de tenir nus, plantejament i desenllaç? Algú ha de guanyar i algú ha de perdre? Sempre hi ha d’haver una música en les escenes de tensió? Això també ho hem de canviar”, reivindiquen.

Mentre les famílies conscienciades naveguen com poden entre l’incontestable èxit de les disfresses de ‘Frozen’ i les lletres sexistes de les cançons de ‘reggaeton’ que sovint els seus fills i filles canten de memòria, combatre la indústria capitalista global és quasi impossible. “Qui pot regular Disney? O Lego?”, es pregunta Gerard Coll-Planas.

Ensenyar a cuidar

“Tot i que no és de manera deliberada, de vegades estem estigmatitzant una determinada feminitat: ens sembla problemàtic que una nena vulgui fer coses
molt femenines. El model unisex en el fons és molt androcèntric”, explica Coll-Planas. “De vegades, la meva filla es vol posar un vestit de princesa que té tots els diamants del món. Doncs fantàstic. Hem de deixar que siguin qui tenen ganes de ser. Les famílies tenim tendència a sentir els infants com a propietat i coartar-los, i això no està bé”, explica Jana Alentorn, educadora social i membre de la Junta de Rosa Sensat.

“Si ensenyéssim els nens a cuidar, eliminaríem la violència de la societat”, diu la sociòloga Cristina Vila

Entre els nens, però, mostrar comportaments o interessos associats al món femení encara està d’allò més penalitzat. “Ser nena, per als nens petits, és un insult. Han de demostrar que són forts, valents, que saben competir i poden posar el seu cos en risc perquè identifiquen que això vol dir ser homes.” Alguns nens que de petits jugaven amb nines o es disfressaven de princesa quan creixen una mica ho deixen de fer. “Segurament, per por que se’n riguin d’ells. Els insults i la desaprovació de l’entorn tenen molt poder a l’hora de sancionar”, explica Vila. Alhora, hi ha molt pocs nois que es dediquin a carreres considerades tradicionalment femenines, com, per exemple, educadors d’escola bressol, perquè és una professió sense valoració social. “Si ensenyéssim els nens a cuidar, eliminaríem la violència de la societat. Algú que ha estat educat per tenir cura dels altres és molt difícil que mati o que agredeixi.”

L’educació en el lleure és un altre espai de transformació, tot i que caus i esplais també tenen encara feina per fer. “Tant monitors com monitores escombrem, però la majoria de vegades ells porten l’equip de so i elles tenen cura dels petits que es troben malament”, explica Alentorn, que va ser coordinadora de l’Escola Lliure El Sol, que forma monitors. “Per moltes formacions que fem en qüestions de coeducació, és molt més transformador que un monitor noi arribi a l’esplai amb les ungles pintades perquè ho ha decidit així.”

Com passa sovint quan es vol canviar alguna cosa de la societat que no funciona, les mirades es giren cap a l’escola. Però Coll-Planas avisa: “L’educació reglada no ho pot resoldre tot”. Des de Drac Màgic reconeixen la importància de capacitar centres i professors en matèria audiovisual, però coincideixen en la corresponsabilitat. “Les tanques publicitàries, la senyalística, els noms dels carrers, que sigui important el lloc on hi va haver una batalla i no un safareig… Tots aquests missatges a peu de carrer contribueixen a crear models.”